Can Tunis

Per VANESSA GRAELL.
(...)
Can Tunis ja no existeix, amb el nou mil · lenni es va anar consumint en una lenta agonia. Entre els dos carrils de l'autopista i el port de mercaderies, amb vistes al cementiri de Montjuïc, estava aquesta barriada gitana on els toxicòmans més demacrats acudien a comprar la seva dosi diària de coca, heroïna o el que calgui.
Can Tunis és només un record, un lloc desaparegut que, no obstant això, segueix existint: els seus últims anys van quedar registrats en el documental que José González i Paco Toledo van rodar entre 2002 i 2004, quan es van enderrocar les últimes habitatges i el barri es va reduir a ruïnes. L'ampliació del port va sentenciar per sempre al suburbi.
(...)
Totes les grans ciutats tenen un costat fosc i Can Tunis representa el de la Barcelona olímpica: va ser en els anys 90 quan es va erigir com a lloc de compra-venda amb línia directa des de plaça Catalunya: del 38, popularment conegut com el yonkibus, desembarcaven els ansiosos consumidors. «Es calcula que unes mil persones acudien diàriament per comprar i consumir", assenyala José. Segons la seva opinió, els gitanos complien un «rol social» al traficar.

En Construcción

"En Construcció" és la història d'una mutació, la del Barri Xinès de Barcelona, o Raval, on es construeix un gran edifici d'habitatges a costa de velles cases que són demolides. "Coses vistes i sentides" durant les obres, anuncia el film, i en això s'acosta al documental: la càmera registra múltiples instants d'aquest procés. Segueix els treballs d'homes i màquines, els comentaris dels veïns, dels obrers, durant l'erecció d'un immoble que alterarà el paisatge urbà i humà d'una ciutat en transformació. Immediatament sorgeix l'interrogant: ¿quins són els límits del documental, on acaba el document i comença la ficció? Guerín va filmar més de cent hores de treballs, de vida íntima i converses durant dos anys i va construir, ell també, una obra única, amb la selecció de personatges, escenes i guions sorgits espontàniament. Després-o abans-de tot, art és elecció. Tota selecció de material és una construcció del realitzador, i tota representació constitueix una ficció. En tot cas, Guerín tria una altra manera d'encarar la narració, en una pel · lícula única i incatalogable.

Venid a las Cloacas

Eren de veritat, sense trampa ni teatre: nois dels 70 de Cornellà, delinqüents, quadrillers i macarres, fills d'immigrants, malparlats i toxicòmans, el malson de la Cançó i dels laietans. Per fi un documental sobre el grup amb més pilotes d'Espanya, punks abans que ningú sabés de què anava l'assumpte, autodestructius i orgullosos.
Barcelona desperta del somni underground, hippie i llibertari, i mira els barris que la volten, com una ona expansiva, incontrolada i irreverent, del seu creixement. La història de La Banda Trapera del Río, el primer grup punk de l'Estat, és la història de l'altre Barcelona, sense prestigi ni futur, però amb moltes ganes de fer-se sentir.

Barcelona era una fiesta

La Barcelona del 70 va ser el brou de cultiu d'un moviment contracultural i subterrani, l'anomenat "underground", que ha estat tan silenciat com a definitiu per construir la imatge de ciutat moderna, cosmopolita i creativa que s'ha projectat a la resta del món.
Un reduït però sorollós grup d'éssers humans, melenuts la majoria, arribats d'aquí i allà, van coincidir en el lloc i el moment oportú ... Sota l'influx de diversos moviments (des del Maig del 68 fins al hippisme, passant per la psicodèlia o el punk), aquells xavals van començar a compartir inquietuds, cases (o comunes), redaccions de revistes i còmics, nits, concerts, drogues i fins parelles.
Llibertat, creació, rupturisme i festa, molta festa, eren algunes de les consignes d'aquell grup que havia decidit crear una realitat paral · lela a la que vivien la resta dels mortals (repressió, dictadura, crisi econòmica i un panorama, en definitiva, gris fosc).
Alguns d'aquells joves es van quedar pel camí (les drogues, l'alcohol i, posteriorment, la sida, van fer veritables estralls) però altres són avui artistes, dibuixants, músics, escriptors, periodistes ... I fins a empresaris o polítics!

La Casita Blanca

Per Esteve Riambau
"La Casita Blanca" va molt més enllà del retrat d'aquest cèlebre meublé barceloní. Les parets d'aquest edifici que ha albergat milers de cites clandestines estenen la seva hipocresia a tota la ciutat durant el negre període comprès entre 1945 i 1955. Les visites d'Eva Perón i Franco o la celebració del Congrés Eucarístic contrasten amb les activitats clandestines del guerriller Facerías, el turbulent assassinat de Carmen Broto o les correries nocturnes de notables polítics. El film enllaça tots aquests episodis a manera d'un retaule ombrívol sobre la doble vida d'una dictadura que s'autoproclamava moralment exemplar. Diversos testimonis desfilen avant les càmeres per embastar un retrat que supera amb escreix la sotragada de l'escena de ficció que, innecessàriament, reconstrueix l'atracament a la Casita Blanca. Feta aquesta excepció, la modesta producció del film no és obstacle perquè, sense renunciar a la polèmica que aixecarà, aquest il · lumini una zona particularment fosca de la nostra història.


"Adios a la Casita Blanca", Xavier Theros, El Pais (05-12-2011)